Discurs de presentació de Joan Guinovart

24.04.2017. Joan Guinovart llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Una nova visió del paper del glicogen en el cervell»

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

Les cèl·lules emmagatzemen glucosa en forma d’un polímer ramificat que s’anomena glicogen. Acostuma a concentrar-se als músculs —per als quals és el combustible per a contreure’s durant l’activitat física— i al fetge —per proporcionar glucosa a l’organisme en els períodes de dejuni. També es troba, en concentracions molt més baixes, al cervell. Fins fa poc, es considerava que les necessitats energètiques del cervell quedaven cobertes per la glucosa procedent de la circulació sistèmica. Tot i això, diversos estudis posen de manifest que el glicogen té un paper clau en el cervell.

«El glicogen del cervell és una font d’energia a curt termini que dona suport a les activitats neuronals locals i específiques, com ara la formació de la memòria, l’estimulació sensorial i els cicles de son i vigília», va explicar, i «té un efecte protector sota estrès i en condicions com ara la hipoglucèmia, l’exercici intens, la isquèmia i les convulsions». Contràriament al que s’acostuma a pensar, va afirmar Guinovart, «les neurones tenen un metabolisme del glicogen actiu» que protegeix les neurones «de la mort induïda per la falta d’oxigen».

Una acumulació de glicogen al cervell, segons han demostrat els estudis liderats per Guinovart, «causa l’envelliment del cervell o neurodegeneració», a més de malalties com la de Lafora ―sens dubte, la més esgarrifosa de les epilèpsies que apareixen a l’adolescència―, el segell distintiu de la qual és «l’acumulació de glicogen anormal, mal ramificat, anomenat poliglucosà».

Discurs de presentació de Ramon Gomis

20.03.2017. Ramon Gomis de Barbarà llegeix el seu discurs de presentació com a membre de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Nous horitzons en la història de la diabetis mellitus: la recuperació de la cèl·lula beta»

En la presentació exposa algunes de les aportacions dutes a terme al llarg de trenta-cinc anys de recerca en el camp de la diabetis, i explica quin és el paper que té la cèl·lula beta en el desenvolupament de la malaltia diabètica, si es tracta d’un esglaó clau i, en el cas que ho sigui, com s’hi pot intervenir.

Bonaventura Clotet explica els avenços contra la SIDA a la UVIC

Els resultats positius que està donant la vacuna terapèutica contra la sida que desenvolupa Bonaventura Clotet, al capdavant dels investigadors d’IrsiCaixa, ha centrat la conferència que  ha fet a la Universitat de Vic, titulada “L’erradicació de la sida ara és possible”.

Bonaventura Clotet ha repassat, durant la ponència, les diferents estratègies per curar el VIH que contemplen actualment diverses línies de recerca, i s’ha centrat en la investigació per a la creació d’una vacuna terapèutica, que ell mateix ha dirigit, i els primers resultats de la qual es van presentar fa tot just unes setmanes. Per explicar de forma gràfica els objectius d’aquest nou tractament, el conferenciant ha comparat el VIH amb un incendi: “Si li tires aigua, és a dir li apliques un tractament, apagues el foc, però sempre queden les brases latents que es poden tornar a encendre, i això és el passa quan el pacient deixa de prendre els actuals antiretrovirals”, ha dit Clotet.

La vacuna terapèutica, per contra, activa el sistema immunològic per atacar directament el VIH i en paraules de Clotet, “reeducar el sistema immunitari perquè reaccioni a totes les variants virals presents dins el cos infectat” que, un cop vacunat, “fa innecessària la presa d’antiretrovirals”. De fet, mentre amb els tractaments convencionals el virus es reactiva després d’un període d’entre quatre i vuit setmanes sense medicació, amb la vacuna ja s’ha demostrat que això no passa: “De moment ja hi ha cinc persones que acumulen més de 12 setmanes sense haver de prendre antiretrovirals, i una que ja hi ha estat 28 setmanes”, ha detallat Clotet, que s’ha declarat convençut de la màxima “si una persona és curable, tota la malaltia és curable”.

El rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, ha presentat el ponent, a qui ha definit com “una persona que coneix bé els límits de la ciència mèdica i també els límits personals i socials que afronten les persones infectades per la sida”. El rector, que ha presidit l’acte emmarcat en els actes de celebració del 20è aniversari de la UVic, ha repassat algunes de les principals fites assolides per la Universitat els darrers anys, entre les quals la federació de la UVic amb Manresa o l’obertura de seus a Granollers i a Barcelona, i ha dit que la culminació d’aquests primers vint anys “serà tenir l’assignació de les places per començar a impartir el Grau de Medicina el curs vinent”. Per Montaña, “ara és l’hora de rellançar el projecte per a les joves generacions que pugen amb nous hàbits, noves perspectives, noves tecnologies i noves propostes de formació i de vida”.

El Dr. Clotet és llicenciat en Medicina per la UAB i doctorat el 1981 per les seves investigacions sobre marcadors pronòstics per a malalties del teixit connectiu. És cap de la Unitat de VIH de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol a Badalona, director de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, i codirector del Programa HIVACAT de Recerca de la Vacuna de la Sida. És professor associat de la UAB i dirigeix el Màster Universitari Oficial en Patogènesi i Tractament de la Sida. A més, és director de la Càtedra de la Sida i Malalties Relacionades de la UVic-UCC des del 2013.

Discurs de presentació de Martí Domínguez

20.02.2017. Martí Domínguez llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «L’embolic de Darwin»

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs de presentació]

 

«Estic en un bon embolic», va dir certament Charles Darwin, fent referència a l’obstacle que comportava la complexitat de l’ull, especialment l’humà, perquè la seva teoria evolutiva fos plenament acceptada. En paraules de Domínguez, «era el seu punt dèbil, el seu taló d’Aquil·les», que el va portar a fer canvis en l’argumentació i a respondre obstinadament a les objeccions dels seus col·legues en les sis edicions de L’origen de les espècies.

Domínguez, que investiga la relació entre la lingüística i la biologia, i especialment la retòrica de la ciència, va explorar en el seu discurs la transformació i els dubtes que mostra Darwin en cada edició de la seva obra, i que ens descobreix un científic «inacabable, en què sempre trobem coses noves».

En la primera edició de L’origen, Darwin empra la primera persona en un estil íntim i persuasiu per a convèncer el lector que «inclús una estructura tan perfecta com l’ull de l’àliga es podria haver format per selecció natural, encara que, en aquest cas, no se’n conegui cap dels estats de transició», i dirigint-se al lector, en totes les edicions, afegeix: «La seva raó hauria de conquerir la seva imaginació».

Davant dels qui creien que la complexitat de l’ull invalidava la teoria de l’evolució i demostrava l’existència de Déu, explicava Domínguez, Darwin els atacava on més els podia doldre, és a dir, mostrant l’arrogància que significava assumir que el Creador treballava «amb forces intel·lectuals similars a les de l’home».

En les últimes edicions de L’origen de les espècies, Domínguez hi percep «incongruències i un cert cansament», com si al final Darwin hagués preferit eludir l’assumpte, el qual era «massa espinós i complex». En realitat, en la darrera edició «es pot detectar un canvi d’opinió respecte a l’estructura de l’ull, en el sentit que ja no el considerava un òrgan tan perfecte, tot i que va optar per no desenvolupar aquesta línia argumentativa».

Per acabar, Domínguez va dir que «encara avui, l’origen evolutiu de l’ull és emprat pels moviments creacionistes i defensors del disseny intel·ligent com un dels principals arguments per a negar o qüestionar l’evolució de les espècies», i va afegir que possiblement a Charles Darwin «el sorprendria que a hores d’ara aquell embolic de l’ull encara sigui tan viu».

Discurs de presentació de M. Teresa Estrach

19.12.2016. M. Teresa Estrach llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerària de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Els limfòcits i la pell: una relació d´amor i odi»

Els limfòcits són un tipus de cèl·lules de la sèrie blanca que s’originen al moll de l’os, que maduren al mateix moll de l’os i al tim i que es troben a la sang i en altres òrgans limfoides, com els ganglis, la melsa o les amígdales. Tenen un «paper estel·lar» en el sistema immunitari, en el qual «són uns dels solistes de l’orquestra».

En el discurs, Estrach dona unes quantes pinzellades d’algunes de les relacions dels limfòcits amb l’òrgan més gran dels humans, la pell, concretament de la condició «d’amics» i de la «d’enemics»: «els limfòcits de la pell tenen un paper fonamental, tant vetllen pels fenòmens d’immunitat positius» ―és a dir, participen en els mecanismes de defensa per a prevenir malalties― com formen part «del desenvolupament i l’evolució de moltes patologies dermatològiques».

Iniciació a la botànica

Es presenta a l’Institut d’Estudis Catalans el llibre Iniciació a la botànica, de Pius Font i Quer (tercera edició revisada i actualitzada a cura de Joan Vallès i Josep Vigo), publicat per la Universitat de Barcelona (2015).

[cliqueu aquí per veure el vídeo de la presentació]

La Iniciació a la botànica, que Pius Font i Quer publicà el 1938, és un tractat de morfologia externa dels vegetals que descriu els processos de formació, diferenciació i perpetuació de les plantes. L’obra, que ofereix informació enciclopèdica i sistemàtica, contribuí a fixar la terminologia científica en aquest àmbit. El 1979 Oriol de Bolòs en va fer una segona edició corregida i augmentada amb tres apartats nous: la sistemàtica dels grans grups d’éssers vius, i en particular dels considerats vegetals; l’estructura i les propietats de la cèl·lula, i les formes vitals de les plantes. En aquesta edició que presentem ara s’actualitzen els temes incorporats en la segona i s’hi afegeix un bon nombre d’il·lustracions.
Adreçada tant als estudiants de biologia, farmàcia, ciències ambientals i enginyeria agrícola i forestal com a qualsevol persona interessada en la botànica, aquesta obra de referència és una eina indispensable per accedir al coneixement dels vegetals i a la terminologia amb què es descriuen i s’expliquen.

Discurs de presentació de Joan-Ramon Laporte

23.05.2016. Joan-Ramon Laporte llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Els efectes adversos dels medicaments i el seu impacte sobre la salut pública».

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

Es calcula que la meitat dels medicaments que es consumeixen són innecessaris i, aquest fet, sumat a la polimedicació, sobretot en la gent gran, afavoreix les interaccions entre diversos fàrmacs, que pot derivar en patologies. Els efectes adversos dels medicaments provoquen cada any la mort d’almenys 197.000 persones a la Unió Europea, els pateixen al voltant del 25 % dels pacients dels centres d’atenció primària, són greus en un 13 % dels casos, i són la causa d’entre un 5 i un 10 % dels ingressos hospitalaris.

Per a Laporte, «l’epidèmia actual de mortalitat, la malaltia i la incapacitat produïdes per medicaments és un fracàs de la medicina moderna», i és per això que «és obligatori revisar críticament els objectius del conjunt d’activitats dirigides a promoure un ús saludable i segur dels medicaments».

Prescriure un fàrmac, una decisió de resultat incert

«No hi ha dos éssers iguals, i la variabilitat en la resposta a una mateixa dosi d’un mateix fàrmac és la norma» perquè respon, segons Laporte, «a diferències en l’absorció, la distribució, la metabolització i l’excreció». Així, alguns pacients responen al medicament tal com s’havia esperat, mentre que d’altres ho fan o bé «de manera excessiva, o bé insuficient, nul·la o, fins i tot, paradoxal». En prescriure un fàrmac a un pacient determinat, per tant, el metge «pren una decisió de resultat incert». A això cal afegir, afirma Laporte, que la conclusió a què arribin l’un i l’altre podria ser errònia perquè depèn de factors com, per exemple, l’efecte placebo o que la malaltia ha evolucionat de manera espontània i el pacient s’hauria recuperat igualment sense necessitat de tractar-se.

Un mercat canviant

Paral·lelament, en els últims vint-i-cinc anys, «el mercat farmacèutic ha canviat radicalment». S’ha passat de la regulació caòtica dels anys vuitanta, en què s’havia demostrat que només el 40 % dels productes que entraven al mercat eren eficaços, a l’aplicació, a partir dels noranta, de la legislació de patents i l’harmonització internacional de la regulació farmacèutica, que ha comportat la promoció comercial de medicaments amb un cost econòmic més elevat i que han estat objecte d’una promoció més intensa. A la vegada, ha canviat el sistema sanitari i algunes societats científiques i grups d’experts han recomanat rebaixes continuades dels llindars terapèutics per a iniciar el tractament d’una malaltia o, dit d’una altra manera, promoure l’ús de medicaments en persones sanes.

La clau: l’ús saludable dels medicaments

Com a solucions, Laporte proposa la farmacovigilància ―entesa com la detecció, l’avaluació, el coneixement i la prevenció dels efectes adversos dels medicaments― i, al mateix temps, «un ús més prudent dels medicaments, més ajustat a les necessitats individuals de cada pacient i al context social». D’aquesta manera, no només es «contribuiria a evitar el patiment, la malaltia, la incapacitat i la mort que produeixen els medicaments», sinó també «la càrrega econòmica que això significa per al nostre sistema de salut».