discurs de presentació

Discurs de presentació de Joan Guinovart

24.04.2017. Joan Guinovart llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Una nova visió del paper del glicogen en el cervell»

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

Les cèl·lules emmagatzemen glucosa en forma d’un polímer ramificat que s’anomena glicogen. Acostuma a concentrar-se als músculs —per als quals és el combustible per a contreure’s durant l’activitat física— i al fetge —per proporcionar glucosa a l’organisme en els períodes de dejuni. També es troba, en concentracions molt més baixes, al cervell. Fins fa poc, es considerava que les necessitats energètiques del cervell quedaven cobertes per la glucosa procedent de la circulació sistèmica. Tot i això, diversos estudis posen de manifest que el glicogen té un paper clau en el cervell.

«El glicogen del cervell és una font d’energia a curt termini que dona suport a les activitats neuronals locals i específiques, com ara la formació de la memòria, l’estimulació sensorial i els cicles de son i vigília», va explicar, i «té un efecte protector sota estrès i en condicions com ara la hipoglucèmia, l’exercici intens, la isquèmia i les convulsions». Contràriament al que s’acostuma a pensar, va afirmar Guinovart, «les neurones tenen un metabolisme del glicogen actiu» que protegeix les neurones «de la mort induïda per la falta d’oxigen».

Una acumulació de glicogen al cervell, segons han demostrat els estudis liderats per Guinovart, «causa l’envelliment del cervell o neurodegeneració», a més de malalties com la de Lafora ―sens dubte, la més esgarrifosa de les epilèpsies que apareixen a l’adolescència―, el segell distintiu de la qual és «l’acumulació de glicogen anormal, mal ramificat, anomenat poliglucosà».

Discurs de presentació de Ramon Gomis

20.03.2017. Ramon Gomis de Barbarà llegeix el seu discurs de presentació com a membre de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Nous horitzons en la història de la diabetis mellitus: la recuperació de la cèl·lula beta»

En la presentació exposa algunes de les aportacions dutes a terme al llarg de trenta-cinc anys de recerca en el camp de la diabetis, i explica quin és el paper que té la cèl·lula beta en el desenvolupament de la malaltia diabètica, si es tracta d’un esglaó clau i, en el cas que ho sigui, com s’hi pot intervenir.

Discurs de presentació de Martí Domínguez

20.02.2017. Martí Domínguez llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «L’embolic de Darwin»

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs de presentació]

 

«Estic en un bon embolic», va dir certament Charles Darwin, fent referència a l’obstacle que comportava la complexitat de l’ull, especialment l’humà, perquè la seva teoria evolutiva fos plenament acceptada. En paraules de Domínguez, «era el seu punt dèbil, el seu taló d’Aquil·les», que el va portar a fer canvis en l’argumentació i a respondre obstinadament a les objeccions dels seus col·legues en les sis edicions de L’origen de les espècies.

Domínguez, que investiga la relació entre la lingüística i la biologia, i especialment la retòrica de la ciència, va explorar en el seu discurs la transformació i els dubtes que mostra Darwin en cada edició de la seva obra, i que ens descobreix un científic «inacabable, en què sempre trobem coses noves».

En la primera edició de L’origen, Darwin empra la primera persona en un estil íntim i persuasiu per a convèncer el lector que «inclús una estructura tan perfecta com l’ull de l’àliga es podria haver format per selecció natural, encara que, en aquest cas, no se’n conegui cap dels estats de transició», i dirigint-se al lector, en totes les edicions, afegeix: «La seva raó hauria de conquerir la seva imaginació».

Davant dels qui creien que la complexitat de l’ull invalidava la teoria de l’evolució i demostrava l’existència de Déu, explicava Domínguez, Darwin els atacava on més els podia doldre, és a dir, mostrant l’arrogància que significava assumir que el Creador treballava «amb forces intel·lectuals similars a les de l’home».

En les últimes edicions de L’origen de les espècies, Domínguez hi percep «incongruències i un cert cansament», com si al final Darwin hagués preferit eludir l’assumpte, el qual era «massa espinós i complex». En realitat, en la darrera edició «es pot detectar un canvi d’opinió respecte a l’estructura de l’ull, en el sentit que ja no el considerava un òrgan tan perfecte, tot i que va optar per no desenvolupar aquesta línia argumentativa».

Per acabar, Domínguez va dir que «encara avui, l’origen evolutiu de l’ull és emprat pels moviments creacionistes i defensors del disseny intel·ligent com un dels principals arguments per a negar o qüestionar l’evolució de les espècies», i va afegir que possiblement a Charles Darwin «el sorprendria que a hores d’ara aquell embolic de l’ull encara sigui tan viu».

Discurs de presentació de M. Teresa Estrach

19.12.2016. M. Teresa Estrach llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerària de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Els limfòcits i la pell: una relació d´amor i odi»

Els limfòcits són un tipus de cèl·lules de la sèrie blanca que s’originen al moll de l’os, que maduren al mateix moll de l’os i al tim i que es troben a la sang i en altres òrgans limfoides, com els ganglis, la melsa o les amígdales. Tenen un «paper estel·lar» en el sistema immunitari, en el qual «són uns dels solistes de l’orquestra».

En el discurs, Estrach dona unes quantes pinzellades d’algunes de les relacions dels limfòcits amb l’òrgan més gran dels humans, la pell, concretament de la condició «d’amics» i de la «d’enemics»: «els limfòcits de la pell tenen un paper fonamental, tant vetllen pels fenòmens d’immunitat positius» ―és a dir, participen en els mecanismes de defensa per a prevenir malalties― com formen part «del desenvolupament i l’evolució de moltes patologies dermatològiques».

Discurs de presentació de Joan-Ramon Laporte

23.05.2016. Joan-Ramon Laporte llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Els efectes adversos dels medicaments i el seu impacte sobre la salut pública».

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

Es calcula que la meitat dels medicaments que es consumeixen són innecessaris i, aquest fet, sumat a la polimedicació, sobretot en la gent gran, afavoreix les interaccions entre diversos fàrmacs, que pot derivar en patologies. Els efectes adversos dels medicaments provoquen cada any la mort d’almenys 197.000 persones a la Unió Europea, els pateixen al voltant del 25 % dels pacients dels centres d’atenció primària, són greus en un 13 % dels casos, i són la causa d’entre un 5 i un 10 % dels ingressos hospitalaris.

Per a Laporte, «l’epidèmia actual de mortalitat, la malaltia i la incapacitat produïdes per medicaments és un fracàs de la medicina moderna», i és per això que «és obligatori revisar críticament els objectius del conjunt d’activitats dirigides a promoure un ús saludable i segur dels medicaments».

Prescriure un fàrmac, una decisió de resultat incert

«No hi ha dos éssers iguals, i la variabilitat en la resposta a una mateixa dosi d’un mateix fàrmac és la norma» perquè respon, segons Laporte, «a diferències en l’absorció, la distribució, la metabolització i l’excreció». Així, alguns pacients responen al medicament tal com s’havia esperat, mentre que d’altres ho fan o bé «de manera excessiva, o bé insuficient, nul·la o, fins i tot, paradoxal». En prescriure un fàrmac a un pacient determinat, per tant, el metge «pren una decisió de resultat incert». A això cal afegir, afirma Laporte, que la conclusió a què arribin l’un i l’altre podria ser errònia perquè depèn de factors com, per exemple, l’efecte placebo o que la malaltia ha evolucionat de manera espontània i el pacient s’hauria recuperat igualment sense necessitat de tractar-se.

Un mercat canviant

Paral·lelament, en els últims vint-i-cinc anys, «el mercat farmacèutic ha canviat radicalment». S’ha passat de la regulació caòtica dels anys vuitanta, en què s’havia demostrat que només el 40 % dels productes que entraven al mercat eren eficaços, a l’aplicació, a partir dels noranta, de la legislació de patents i l’harmonització internacional de la regulació farmacèutica, que ha comportat la promoció comercial de medicaments amb un cost econòmic més elevat i que han estat objecte d’una promoció més intensa. A la vegada, ha canviat el sistema sanitari i algunes societats científiques i grups d’experts han recomanat rebaixes continuades dels llindars terapèutics per a iniciar el tractament d’una malaltia o, dit d’una altra manera, promoure l’ús de medicaments en persones sanes.

La clau: l’ús saludable dels medicaments

Com a solucions, Laporte proposa la farmacovigilància ―entesa com la detecció, l’avaluació, el coneixement i la prevenció dels efectes adversos dels medicaments― i, al mateix temps, «un ús més prudent dels medicaments, més ajustat a les necessitats individuals de cada pacient i al context social». D’aquesta manera, no només es «contribuiria a evitar el patiment, la malaltia, la incapacitat i la mort que produeixen els medicaments», sinó també «la càrrega econòmica que això significa per al nostre sistema de salut».

Discurs de presentació de Xavier Bonfill

8.02.2016. Xavier Bonfill llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre Recerca clínica de qualitat per a informar de les decisions terapèutiques en salut: reptes i perspectives.

En la seva exposició subratlla la importància de la recerca clínica terapèutica per a «poder millorar la salut de les persones mitjançant la generació d’informació útil sobre els seus possibles beneficis i efectes adversos».

Bonfill també assenyala que els estudis empírics «suggereixen que la major part dels efectes terapèutics que s’han trobat en la recerca mèdica tradicional són falsos positius o s’han exagerat de manera substancial». Per tant, «necessitem menys recerca clínica per a garantir que la que es faci sigui de la màxima qualitat i justificada amb bones raons», conclou al final del discurs.

Discurs de presentació de Montserrat Aguadé

11.05.2015. Montserrat Aguadé llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerària de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «Pinzellades sobre evolució molecular i adaptació».

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

En el seu discurs fa un repàs històric de les principals descobertes en matèria de genètica i evolució i en l’evolució molecular, fins a centrar-se en el polimorfisme i la divergència nucleotídics i en l’avaluació adaptativa en acció. Aguadé conclou la intervenció tot afirmant que «el camí recorregut fins ara albira un bon futur per al llarg camí que queda per recórrer per a respondre les múltiples preguntes plantejades sobre l’evolució de les molècules i dels organismes».

Discurs de presentació de Joan Viñas

10.11.2014. Joan Viñas llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «El professional de la cirurgia i la medicina: evolució i estat actual en situació de crisi. Importància de l’humanisme i l’ètica»

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

El discurs s’inicia amb uns apunts sobre les característiques de l’ésser humà i la seva evolució i se centra en el desenvolupament de la medicina i la cirurgia per a adaptar-se als nous reptes de la societat, amb especial atenció a l’ètica dels avenços científics.

En el discurs, Joan Viñas parla també de com mantenir la qualitat de l’assistència mèdica i la progressió de la medicina amb la recerca i la innovació en una època de crisi econòmica, i de la necessitat d’establir uns criteris ètics en la distribució dels recursos escassos en sanitat. La formació i l’ètica professional són també objecte de reflexió i, en aquest sentit, Viñas afirma que «cal que la formació dels professionals de la salut, començant pels metges, estigui adaptada a les necessitats socials d’aquest segle XXI, tant a les científiques com a les d’habilitats i actituds».

Discurs de presentació de Ramon Bartrons

18.02.2013. Ramon Bartrons llegeix el seu discurs de presentació com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques, que versa sobre «El dolç fenotip de les cèl·lules tumorals: buscant dianes terapèutiques»

[cliqueu aquí per veure el vídeo del discurs]

En la seva intervenció, Bartrons exposa l’evolució dels estudis sobre les característiques i el funcionament de les cèl·lules canceroses i se centra en el fenotip glicolític, és a dir, en l’avidesa d’aquestes cèl·lules per la glucosa. La major part dels tumors presenten una captació de glucosa que és força superior a la dels teixits normals i hi ha una correlació directa entre l’agressivitat del tumor i la taxa d’utilització de glucosa. Per a Ramon Bartrons, «la comprensió de la regulació dels gens i els isoenzims glicolítics ha de tenir, de ben segur, implicacions en el diagnòstic, el pronòstic i el desenvolupament de teràpies més selectives contra el càncer».